No em puc imaginar que aquells metges disseccionant allí tots atrafegats sota el llum de sostre tan gran... que si els hi arriba a caure al cap quedarien ben xafats, i els haurien d’apedaçar!
Una sala alta, plena de grades, rodona, millor que el Liceu, envoltada de cadires encoixinades i bastant còmodes, amb tot de quadres i busts de metges famosos. Al centre, una taula de marbre, que sembla petita per posar-hi un cos humà, però ens van dir que quan hi arribàven la persona ja estava desmanegada i el cos encongit, a vegades només un tros. Era per ensenyar als alumnes com ho havien de fer. Una escola de metges forenses. Feien implants i amputacions, posar i treure, examinar meticulosament peça a peça totes les parts del cos... Un llum de sostre que agafava mitja sala, molt refinada, un futimé de penjolls i cristalls i adornaments, que puja i baixa amb una corriola... allò com ho netegen? La deuen espolsar amb un aspirador). Faci Déu que no els hi caigui al cap! Pot fallar la corriola inclús la corda la corda, i mare meva quin desastre, no m’ho vull imaginar!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada